Lliçó 13: La mala sort

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

Esta casa es una ruina

1986

Un dia marxareu de casa els pares, catòdics. De sobte, allà estareu, mesurant la paret d’un menjador per veure si hi cabria el sofà que us dóna la tieta, valorant una cuina renovada, o preguntant-li al de la immobiliària per quina banda surt el sol. Sereu llogaters que es barallen amb administradors sobre cisternes que no ragen o taques d’humitat. I amb els anys, alguns, seguint un instint primitiu que fa sentir-nos més segurs si posseïm el que ens envolta, fareu un cop de cap i demanareu una hipoteca de trenta, o quaranta anys. Visca! Podríem dir que Esta casa es una ruina és una faula sobre les pors d’hipotecar-se. Tom Hanks, l’actor de comèdia de moda —abans que dos Oscars consecutius per Philadelphia (1993) i Forrest Gump (1994) el convertissin en un actor dramàtic de prestigi—, va protagonitzar aquesta història sobre una parella que s’endeuta per una casa que, ho descobreixen després, cau a trossos. La mansió on se situa l’acció, les parts de slapstick pel lluïment de Hanks i el final feliç amb boda inclosa li dissimulen la mala llet, però trenta anys després, des d’una Barcelona on els lloguers tornen a pujar i on comprar un pis sona a activitat pintoresca del segle passat, és inevitable pensar que, en el fons, potser era més que una comèdia simpàtica de Hollywood.

N’hi ha que neixen estrellats

1973

Els éssers humans som complexos, catòdics. I no sempre bons. De fet, hi ha un gènere de comèdia basat en la nostra malícia. Quin és, si no, l’origen de l’humor d’alguns pallassos, el mateix que Laurel & Hardy o Charles Chaplin van adaptar al cinema i més recentment Rowan Atkinson a la televisió amb Mr. Bean? En el fons de les rialles que provoquen les desgràcies d’aquests personatges ingenus i desafortunats, no hi ha l’alleujament de no ser nosaltres qui les patim? La televisió anglesa dels anys setanta va incorporar a la llista d’aquests còmics un nom il·lustre, Frank Spencer, un jove acabat de casar, amb boina i gavardina, de molt bona pasta però amb poques aptituds per a la vida amb societat. En la versió doblada de TV3, emesa als anys vuitanta, era decisiu, potser massa, el doblatge de Joan Pera, la veu del qual anirà sempre lligada al rostre de l’actor Michael Crawford en el cervell dels catalans. Aquell «Ohhhh Betty» de Crawford-Pera, dedicat a la comprensiva dona del protagonista, va fer fortuna. Penseu que era un moment en què la tècnica de les frases ganxo encara s’havia d’explotar molt en les comèdies televisives. Després van venir el «¿He sido yo?» de Steve Urkel o el «¿Cómo va eso?» de Joey Tribianni, i les frases ganxo es van acabar per sempre. Que la vostra generació no les torni a posar de moda, canalla, feu aquest favor al professor.