Lliçó 10: Els insectes

Per: Professor Catòdic

Molt abans que vosaltres nasquéssiu van existir obres audiovisuals espectaculars que van fer dels vostres progenitors millors persones. No sentiu curiositat per aquells programes, pel·lícules i sèries?

L’abella Maia

1975

«En un país multicolor nació una abeja bajo el sol». Aquesta és la frase, catòdics, i és tan important en la història de la televisió espanyola com allò de «¿Cómo estaba la plaza? ¡Abarrotá!», o com «Españoles, Franco ha muerto». Així començava la cançó d’obertura de La abeja Maya, una sèrie japonesa que va emetre TVE l’any 1978, quan cap televisió privada ni autonòmica –ni parlem de plataformes digitals– li disputava l’audiència. La manca d’alternatives va ser una clau del seu èxit, ja ho sabem, el to és carrincló, el ritme és qualsevol cosa menys trepidant –és com si el muntador fos conscient que l’espectador no podrà canviar de canal–. Però el pèndol de la moda i la manca de perspectiva històrica potser ens han fet ser injustos amb la pobra Maia. El to era cursi però, en el fons, com a nena entremaliada que qüestiona totes les definicions del món que li imposen els adults, la Maia era diferent, tenia ànima de revolucionària. I seguint l’abella en el descobriment del seu hàbitat, tota una generació va aprendre a reconèixer insectes i a entendre les seves funcions dins la natura. Llagostes, libèl·lules, mosques, formigues, tots formaven part de les aventures de l’abella que havia nascut sota el sol, i aquell apropament d’uns dibuixos animats a una natura que bategava de vida potser va permetre que després Hayao Miyazaki i els Estudis Ghibli, o la mateixa Bichos de Pixar, agafessin el relleu amb un to molt més del gust dels nostres temps. Cal consultar les fonts, estimats alumnes.

Cariño he encogido los niños

1989

Glamur dels anys vint, gratacels dels trenta, exiliats dels quaranta, vestits dels cinquanta, rock’n’rolls dels seixanta, espies dels setanta… A mesura que passen els anys aprimem les dècades, les associem a uns quants estereotips per endreçar-nos el cap. Dels anys vuitanta, podríem parlar de cabells estarrufats, del so de les bateries, de yuppies, de barbes massa ben retallades i d’un concepte més pertinent per a aquesta secció: una bona comèdia dels vuitanta. Seria llarg desgranar les característiques d’aquest camp semàntic –i aquest professor confessa que hauria d’improvisar una mica si ho fes– però el cas és que funciona, i Cariño, he encogido a los niños, amb el seu clima d’aventura familiar que acaba bé, el rostre de Rick Moranis i els seus efectes especials anteriors a la digitalització, n’és un magnífic exemplar. Un inventor treballa en un raig electromagnètic reductor i, per accident, encongeix els seus fills i els dels veïns, fins a fer-los pràcticament invisibles. La realitat no existeix més enllà dels sentits, catòdics, tot depèn del punt de vista. Contempleu com el jardí de casa, abans escenari dels jocs més inofensius, pot transformar-se en una selva plena de perills: els escurçons esdevenen monstres juràssics; les màquines segadores, trampes mortals; les formigues, bèsties de càrrega; les abelles, avionetes que podrien portar-te de tornada a casa… Per sempre més anireu amb compte quan trepitgeu una mica de gespa, catòdics!