Llicó 20: Teen Wolf i Érase una vez…

Per: Professor Catòdic

 

Teen Wolf (1985)

Estimats lectors, potser no permeteu a la família dormir més de tres hores seguides, o els reclameu una atenció que fa que sigui impossible concentrar-se en res més, però ells temen, igualment, que el pitjor estigui per arribar. Us sona l’adolescència? La fase de la vida en què abandonem la infantesa però encara no som adults? Els tòpics són certs: els canvis físics, la recerca del centre de gravetat en els amics, la crisi en la definició d’un mateix. I per molt home llop que tingui com a protagonista, Teen Wolf és una metàfora sobre aquest període de la vida. Michael J. Fox interpreta un jove insegur que, com molts a aquella edat —ambiciosos abans que la vida ens posi a lloc—, es creu especial i mereixedor de més del que té. En el seu cas, l’excepcionalitat es confirma: en general, l’adult que portem dins es manifesta amb quatre canvis al cos —ja us ho trobareu— però per a ell, l’escena clàssica de jove-tancat-al-lavabo-mirant-se-el-bigoti-incipient acaba amb un home llop al mirall de la pica. I, clar, amb l’arribada del canvi màgic, arriba la seguretat: el llop esdevé popular, és un geni del bàsquet, sedueix la noia que abans l’ignorava, encaixa en la jungla de l’institut. A la llarga, però, el nostre protagonista acabarà aprenent una lliçó: requereix més coratge i és més digne d’admiració enfrontar-se al món sense disfresses convenients, tal com un és. I l’amor que acabem rebent se’ns adequa més. Bona adolescència, canalla.

 

 

Érase una vez…el cuerpo humano (1987)

Que ningú s’alarmi, però avui parlarem d’una sèrie divulgativa. Us heu caigut mai jugant al pati? No sentiu curiositat per conèixer el líquid vermell que apareix cada vegada que ens fem una ferida? Érase una vez…el cuerpo humano va irrompre a TVE per aclarir a la canalla què és la sang, i totes les altres preguntes que us pugueu fer sobre el cos humà, vosaltres que tot just l’estreneu. Faltaven dos d’anys per a La Sirenita, valoreu amb perspectiva l’audàcia d’aquesta producció francesa! Acceptant la metàfora del cos humà com un engranatge perfecte, es representaven cadascuna de les cèl·lules i els organismes que en formen part com a personatges de dibuixos animats que vivien en una comunitat dividida entre herois i malvats, o caps i empleats. Així, bombolles rialleres d’oxigen, enzims com a peons de fàbrica, glòbuls vermells quasi antropomorfs que canviaven de color en funció de si carregaven oxigen o diòxid de carboni i glòbuls blancs amb porra de policia, treballaven en un món amenaçat contínuament per bestioletes desagradables anomenades bacteris, virus o toxines. Durant vint-i-sis episodis, la sèrie ens va ensenyar el funcionament de la màquina que som, amb una exhaustivitat sorprenent en trames que incloïen paraules com limfòcits, mitosi o ribosoma sense rubor. I, com hem vist altres vegades, la cançó d’obertura va quedar incrustada en els nostres cervells, amb uns cors d’escola Mocedades i una lletra que acabava, flors incomprensibles a banda, d’una manera molt més crepuscular del que vam entendre mai: «La vida es así, es la alegría y es el dolor, una flor que se abre en el centro de tu corazón».

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!