Las aventuras de Panda y sus amigos i Aventura en el circo

Per: Clàudia Mateu

Isao Takahata i Hayao Miyazaki

A partir de 6 anys

Las aventuras de Panda y sus amigos (1972) i Aventura en el circo (1973) són dos llargmetratges de breu durada (ambdós, de trenta-i-pocs minuts) que componen conjuntament una de les primeres obres audiovisuals realitzades pels mestres Isao Takahata, com a director, i Hayao Miyazaki, com a guionista. És molt recomanable visualitzar-los com una sola obra composta per dos volums. Encara que els dos films són per a tots els públics, aquells que més els gaudiran són, d’una banda, els més petits, pel que fa al contingut lúdic i educatiu; i, de l’altra, els fidels seguidors dels creadors nipons, perquè és una peça excel·lent per a l’anàlisi de la seva trajectòria i de l’evolució, en tots els nivells, del treball de l’animació.

En comparació amb les últimes obres de Studio Ghibli, aquesta pel·lícula parteix d’una tècnica d’animació desvestida de filigranes i, potser per això, menys dinàmica a ulls de l’espectador. Ara bé, contextualitzada esdevé un metratge de referència que tot seguidor de l’anime ha de veure per entendre el recorregut de la productora. Es parteix d’una trama simple i propera, força despullada del folklore japonès (que, més endavant, Miyazaki introduirà com a indispensables en els seus films), i també de dramatisme. És, en la seva totalitat, optimista i simpàtica. La música, que constantment acompanya les accions dels personatges, propicia l’aura de positivisme que acaba caracteritzant l’obra.

Els autors plantegen una història protagonitzada per Mimiko, una nena òrfena molt espavilada i sociable que viu amb la seva àvia en una casa enmig d’un bosc de bambú. La presència d’aquest personatge principal evoca la imatge de la famosa Pippi Calcesllargues, ja que inicialment es buscava fer-ne una adaptació animada. El cabell de color pèl-roig recollit en dues trenes i els pantalons de peto ressaltats per una actitud alegre i despreocupada són unes característiques que no es poden desvincular del record de la nena sueca. Malgrat el cúmul de semblances, la trapelleria i el desvergonyiment de Pippi són trets que Mimi-chan no ha heretat. En canvi, desprèn una tendresa conquistadora.

Mimiko, després d’acomiadar-se de l’àvia, que emprèn un viatge com a conseqüència de la commemoració de l’aniversari de la mort del seu marit, viurà sola durant un període de temps i haurà de fer front a les accions quotidianes comptant amb l’ajuda i el suport del poble. En aquesta fase d’adaptació coneixerà el petit Pan-Chan i el seu pare, el Papa Panda, dos personatges que convertiran el seu dia a dia en una peripècia contínua. Des de la primera trobada, els tres esdevindran una família unida en què cadascun dels membres desenvoluparà un rol diferent que, encara que no trencarà amb els estereotips de gènere, posarà sobre la taula la diversitat existent de tipologies de famílies. En el segon film, la família esdevindrà amiga de Tora-chan, un petit tigre molt bufó que també serà partícip de les seves aventures, especialment en la seva visita al zoo, en què coneixeran la seva mare i faran molts altres amics del regne animal.

Encara que és evident que es dirigeix a un públic infantil, s’agraeix poder veure una pel·lícula per a tots els públics que no es fonamenta en un sarcasme constant com a picada d’ullet per tal d’obtenir l’atenció de l’espectador adult, sinó que opta per a un trencament d’aquest recurs i aposta, precisament, pel contrari. La puresa és el que realment dóna valor a Las aventuras de Panda y sus amigos i Aventura en el circo, l’element que aconsegueix crear una complicitat entre la història i l’audiència.

Malgrat la senzillesa aparent d’aquest clàssic, transgredeix per la confrontació de qüestions delicades com la vida dels animals al zoo i al circ. Amb una falsa ingenuïtat exposa les problemàtiques que els animals pateixen en aquests dos espais, cosa que provoca que Mimiko personifiqui uns ideals purs que sovint són valors oblidats, relegats a un segon pla. Partint d’un desglossament de la visió honesta de l’infant, immune a les convencions socials pejoratives, el públic apreciarà aquesta pel·lícula, lleugera però contundent.