Júlia Sardà

Per: Núria Parera

Júlia Sardà ha crescut entre pinzells i teles en blanc, no és estrany que ens mostri el seu univers personal a través de les il·lustracions. Malgrat la seva joventut, ja té anys d’experiència i els seus llibres il·lustrats es poden trobar als Estats Units, Anglaterra, França i -és clar- a casa nostra. La seva darrera publicació és Los Liszt (editorial Impedimenta), que relata la història d’una curiosa família aficionada a fer llistes. La Júlia ens explica com ha arribat fins aquí i quin és el seu procés creatiu quan enceta una obra.

 

Com t’has format com a il·lustradora?

Jo he dibuixat sempre. El meu pare –Jordi Sardà- és pintor i per mi és un referent. D’ell he absorbit la disciplina, el compromís, la sensibilitat i la creació d’un univers personal. Tot i que no té res a veure amb el que jo faig; ell pinta quadres enormes, espais grossos i figures perdudes. Jo vaig tirar per una altra banda. Després de deixar Belles Arts perquè sentia que no hi encaixava, vaig apuntar-me a l’escola Joso, de còmic i il·lustració. Era una escola molt tècnica, molt de fer peus, mans, paisatges i perspectives. Era el que sentia que necessitava en aquell moment. Més tard vaig anar a la Massana, però va coincidir amb el canvi de pla d’estudis i no vaig tenir massa sort amb el curs… Com que ja tenia feina d’il·lustradora ho vaig deixar, tot i que m’hauria agradat seguir per tenir com a professors, al segon curs, al Pere Ginard i l’Arnal Ballester.

 

Quines van ser les teves primeres feines?

Al principi vaig fer storyboards per publicitat, que va ser dramàtic. Després em van agafar a un estudi de Disney com a colorista. Treballava mil hores, em van “matxacar”, però també vaig aprendre moltíssim. Van ser moltes nits sense dormir per fer les entregues, i a més em vaig separar de la meva parella, m’acabava d’independitzar, havia de pagar les factures… Vaig aguantar només un parell d’anys perquè és un treball en cadena, no s’ha de notar que ets tu, ha de ser la màgia de Disney, i com a creador no és satisfactori. Vaig entendre que havia de triar: o feina regular o crear el meu propi art. Quan em van caure un parell d’encàrrecs d’il·lustració, vaig fer el pas.

 

Quines consideres les teves primeres obres com a autora?

Les més importants van ser les il·lustracions per una col·lecció de clàssics del Cercle de Lectors. M’ho va encarregar la Maria José, l’editora, amb qui em vaig entendre de seguida. Era fantàstica, em deia: et pago tant, tens un text meravellós i fes el que vulguis, llibertat màxima. Tenia uns 23 anys, a l’inici, i m’ho vaig passar súper bé. Vam fer Mary Poppins, el Mag d’ Oz, Charlie i la fàbrica de xocolota, etc. Però als pocs anys ho va absorbir Planeta i la col·lecció es va acabar. Allò em va servir moltíssim, ara m’he adonat de la sort que vaig tenir de treballar amb uns textos tan fantàstics. De vegades t’arriben textos que estan molt bé, però altres que no tant… O no connectes amb l’autor.

 

Prefereixes treballar amb contacte amb l’autor del text o no saber-ne res fins que el llibre està publicat?

A mi m’agradaria treballar colze a colze amb un autor però no sé perquè mai em passa. Crec que les editores tenen una idea clara de com volen que sigui el producte i prefereixen moderar el diàleg entre autor i il·lustrador, que no hi hagi un contacte directe al marge de l’editorial. Ara estic intentant crear el meu propi text, a veure si me’n surto.

 

Com has començat a generar aquesta idea pròpia?

Va ser un moment en que em sentia una mica estancada, que treballava per inèrcia. La meva parella -que també viu del món artístic- estava molt motivat amb un projecte i vaig pensar: jo també vull viure aquesta motivació! I llavors vaig pensar que havia de crear una cosa de zero. I mirant l’espai del temps a la tele –que m’encanta!- vaig sentir que parlaven de la Vall Fosca. No conec el lloc però el nom em va semblar molt interessant, com màgic. A partir d’aquesta paraula va néixer el llibre en que estic treballant ara, que de fet no té res a veure amb la Vall Fosca, però el nom em va inspirar.

 

Ara ja fa anys que il·lustres… En quin moment vas dir: ara he trobat el meu estil, la meva veu?

Això de l’estil anirà canviat fins que em mori, si no em preocuparé. Però sí m’agrada que el tipus d’escena que trio tingui certa crítica i un punt d’humor negre de fons. M’agrada molt l’Edward Gorey, que és molt fosc, i que considero l’ideòleg d’aquests tipus d’històries.

 

El darrer llibre que has publicat és Los Liszt, d’editorial Impedimenta. Els dibuixos són força densos al centre i amb fons blanc al voltant.

Sí, tinc tendència a l’ horror vacui i tendència a la simetria. En aquest llibre he estat jugant amb els blancs del fons i aquesta mena d’objectes voladors. Però això no vol dir que ara tot ho faci així. Fa poc he il·lustrat un llibre sobre la vida de l’autora de Frankenstein, Mary Shelley, i tots els dibuixos són a sang (pàgina completa).

 

A Los Liszt, el text és de caire modern –se citen futbolistes- i tu vas optar per uns personatges d’època, explica’ns el procés creatiu.

L’autora del text volia que ho situés en una mansió gòtica, però jo no ho acabava de veure… Però sí que vaig tenir en compte que el nom fa referència a la família del pianista Franz Liszt, i vaig decidir situar-lo a algun lloc de l’Europa de l’Est i a principis de segle XIX, tot i que als dibuixos combino objectes antics amb moderns. A nivell narratiu vaig veure que el text tenia una estructura cíclica i això em va donar peu a fer repeticions, cosa que m’agrada i em diverteix; em connecta amb un univers naïf, com seria el cinema de Wes Anderson.

 

En una de les il·lustracions hi ha el nen sol al trampolí de la piscina, ningú li fa cas. Al text corresponent a aquella pàgina no en diu res d’això, però aquella imatge serveix per anar veient que al nen li calen més coses que aquelles llistes…

Exacte. En aquest cas vam tenir sort amb la Kyo Maclear perquè ella escrivia una cosa i jo n’aportava altres diferents, per complementar la història. Quan jo tenia els esbossos, li enviava a ella i a la directora d’art, que sempre feia de filtre. Va haver una bona entesa.

 

Quines tècniques has utilitzat?

A Los Liszt és tot digital, i en general és com treballo sempre, dibuixant tot directament a una mena de pantalla que tinc. Et dóna moltes possibilitat, és una passada. En l’última feina, la de la vida de Mary Shelley, he fet també algunes aquarel·les perquè hi ha molt paisatge anglès. Em queden bé però vaig més lenta.

 

Altres tècniques que t’agradaria experimentar?

Milions! Però no tinc gaire temps per experimentar… Ja trigo prou a investigar quin tipus d’enfocament donaré a cada projecte, si a sobre he de canviar la tècnica, és una bogeria. M’agradaria fer estampació, monotip, gravat… De tot. La llàstima és que ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Algun dia en faré un sencer amb aquarel·la, però és que trigo cinc cops més que amb el digital! I a part no em vull imaginar fer correccions d’un llibre amb aquarel·la! Amb el digital ho faig ràpid i queda perfecte, no es nota la correcció.

 

És afortunat l’artista que té feina regularment, però a vegades es troba a faltar tenir mesos sabàtics per experimentar. El problema llavors és guanyar diners. És l’etern dilema.

Sé del que parles… En el procés creatiu sempre hi ha estabilitat-satisfacció-creació-crisi, estabilitat-satisfacció-creació-crisis… és cíclic. Ara crec que estic en el moment de satisfacció, però tard o d’hora em vindrà la crisi i necessitaré parar per pensar com em reinvento. Moments en que t’agrada estar sol, poder treballar sense presses… Per sort tinc molts projectes a la vista que em venen de gust, que crec que seran importants, començant pel que estic escrivint.

 

Treballes molt amb editors d’Anglaterra i els EEUU, com ho has aconseguit?

Perquè em van contactar unes agents. Ja m’havia passat abans, però no ho veia clar perquè em preocupava el tema de l’exclusivitat; segons quins agents t’obliguen a fer coses que trien ells, i això no m’interessava gens perquè si sóc freelance és per fer el que em vingui de gust. Les agents actuals, en canvi, em donen llibertat total. Simplement em proporcionen feina i jo trio si la vull acceptar o no. Tenen una cartera de clients increïble, tant la dels EEUU com la de Londres. Està molt bé, la veritat, perquè a més paguen més que aquí.

 

Notes diferència en el tracte?

Per la meva experiència personal, el tracte amb les editorials d’aquí no és tan bo com amb les d’Anglaterra o les dels EEUU. Aquí hi ha una mica la postura de que t’estan salvant la vida, de que has d’estar agraït perquè et publiquen. També m’ha passat allò de: “fes-me tal il·lustració i et donaré visibilitat”. Que treballis sense cobrar, vaja. O bé quan et demanen canvis simplement perquè “això no m’agrada”, sense cap criteri ni argument, només per una qüestió de gust. Això no passa mai quan parles amb els editors anglesos o americans, que són súper respectuosos. Si et demanen un canvi ho fan amb extrema cura, mai s’atreviran a dir “canvia perquè no m’agrada”, el que diuen és “està molt bé aquesta proposta que ens has fet, però podries considerar aquesta altra possibilitat? Sempre amb la llibertat de deixar-ho al teu criteri, clar”. Et sents respectat i valorat, que el teu criteri artístic compta, no només els dibuixos que fas.

 

I et paguen més…

I tant, els avançaments que em paguen a l’estranger no tenen res a veure amb el que paguen aquí.

 

Creus que s’ha anat trencant el prejudici de “llibre de poc text i dibuixos” és igual a llibre només per nens?

M’agrada pensar que un bon llibre infantil mereix una bona conversa d’adults, i en el cas de Los Liszt és així. He intentat fer un llibre que com a nen el gaudeixis d’una manera, com adult d’una altra… Penso que actualment el llibre il·lustrat està en un moment guai, hi ha coses que són una meravella. De tota manera sí veig que hi ha certes limitacions quan dibuixes; en aquest sentit crec que el prejudici ve per part del mercat, no tant per part del públic que el consumeix. Hi ha editorials petites que fan coses que són una passada, però el que fan les grans sovint és poc arriscat, massa tou… Tiren de les quatre fórmules que els funcionen i ja està.

 

Has comentat el teu pare i Edward Gorey com a referents, en tens d’altres?

Uf, molts! De moltes disciplines. D’il·lustració m’encanta Carson Ellis, Tove Janssen, i David Rosel, entre altres. També admiro la feina de David de las Heras, Cristina Daura, Leire Salaberria… Podria dir una pila de noms.

 

Què volies ser de petita?

Ho tenia claríssim, dibuixar! Deia que volia ser pintora, com el meu pare.

 

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!