Isidro Ferrer

Per: Núria Puyuelo

 

Isidro Ferrer (Madrid, 1963) és il·lustrador i dissenyador gràfic. Va ser actor teatral abans d’orientar la seva trajectòria professional a la creació gràfica, activitat a la qual s’ha dedicat des de finals dels vuitanta . Ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nacional de Disseny el 2002 i el Premi Nacional d’Il·lustració el 2006.

 

Aquest número d’El Culturista està dedicat al cactus. Entre les teves obres destaquen dues peces que utilitzen el cactus com a element simbòlic. Quina relació tens amb aquesta planta?

És una planta que és una gran supervivent: sobreviu en circumstàncies complexes i ho fa generant una sèrie de recursos propis que permeten que floreixi i sobrevisqui en condicions extremes. Com a metàfora, em sembla molt interessant, sobretot si l’apliquem a segons quines circumstàncies vinculades a l’ésser humà, lògicament.

 

Com definiries la teva creació?

No ho sé, perquè no em considero un artista. El meu treball se circumscriu al disseny i la il·lustració, i dóna respostes utilitàries a encàrrecs. Utilitzo els arguments que em semblen més útils i creo a través del meu llenguatge personal i particular. L’artista parla per si sol, i en aquest sentit els dissenyadors i els il·lustradors no tenim veu pròpia, estem supeditats a l’encàrrec. Malgrat això, sí que hi ha una sèrie d’interessos personals en la realització d’un treball que d’alguna manera van més enllà de l’encàrrec: que el treball tingui diferents nivells de lectura, que es generin imatges complexes, simbòliques, que puguin tenir una vida fins i tot més llarga que el mateix encàrrec.

 

Però sí que hi deixeu la vostra empremta personal.

Sí, no ens podem desprendre d’aquest personalisme. El disseny no és anònim, sempre hi ha trets i elements identificadors en una obra.

 

Hi ha qui et defineix com un poeta visual. T’agrada aquesta etiqueta?

Em ve molt gran. Jo utilitzo elements de la poesia visual, de la mateixa forma que utilitzo elements artístics, però el que en resulta no són poemes. M’agrada utilitzar aquest tipus de recursos perquè em sento còmode i crec que li van molt bé a la mena d’encàrrecs que jo soluciono. Moltes de les peces que faig podrien entrar en aquesta categoria desvinculant-les del seu ús i col·locant-les en un altre àmbit, però aquesta no és la intenció; la intenció és que serveixin per comunicar. Si algú ho percep com a poesia visual és un gran afalac, però jo no m’identifico amb això. Sí que busco utilitzar aquest llenguatge poètic i hi ha un ús intencionat, però l’objectiu no és fer un poema.

 

Quins materials i tècniques utilitzes en les teves obres?

Depèn de l’encàrrec. A mi m’agrada tot el que té a veure amb el que és analògic, amb l’ús de la matèria, l’objecte, la descontextualització dels objectes. M’agrada treballar, i fins i tot pensar, amb les mans, deixar que la part de l’habilitat manual tingui un recorregut dins del desenvolupament de la peça, però és cert que també utilitzo instruments mecànics. Ara mateix la tecnologia facilita que es puguin obtenir recursos immediats i molt útils. Hi ha una barreja de l’analògic i el digital, tot i que jo estic més a prop de l’analògic que del llenguatge digital.

 

En les teves obres utilitzes bastants objectes quotidians.

L’objecte té la capacitat de comunicar de manera molt clara certes coses. L’objecte està vinculat amb el seu ús i la seva utilitat, i és aquest ús el que li dóna significat. Però més enllà d’aquest ús, hi ha la forma, que també comunica. Nosaltres ens envoltem d’objectes per la seva funció utilitària però també per una qüestió sentimental. L’objecte que està vinculat d’una forma molt propera a la nostra vida quotidiana té un valor altament significatiu que a mi m’agrada utilitzar.

 

On busques la inspiració?

La inspiració no es busca, es treballa, i es treballa de forma constant. Cal sortir a buscar-la, estar molt atent i perquè aquesta inspiració es produeixi cal treballar cada dia amb l’elaboració de conceptes. Cal ser molt observador però de forma activa. És el que André Breton anomena «treballar amb l’atzar objectiu», amb les coses que succeeixen de manera casual però que són molt significants.

 

També ets il·lustrador de llibres infantils. És diferent treballar per al públic infantil?

No. El problema és que tractem els nens com si tinguessin una tara mental. El nen té una capacitat comprensiva altíssima. Quan ens adrecem als nens, no cal fer veu aflautada ni rebaixar els arguments, ni tan sols els plàstics, perquè és ridícul. Cal tractar el nen des del respecte, amb una visió no vertical, sinó horitzontal; posar-se al seu nivell i parlar-li en el seu llenguatge, que és un llenguatge molt simbòlic i ple de matisos, però sense rebaixar els nivells comprensius, i això té a veure amb l’escriptura i amb els continguts plàstics. Normalment quan es treballa des de l’àmbit editorial per al món infantil hi ha una infantilització de tot, una disneylandització dels continguts, que fa que el nen s’acomodi. Cal plantejar-li reptes. Només cal veure la seva forma d’expressió: s’expressen d’una forma innata i desinhibida amb el color i la forma, d’una manera totalment rica i variada. I per què perden aquests recursos que els són propis? Ells estan més propers a l’abstracció que nosaltres.

 

Llavors com s’ha de treballar la creativitat amb els nens?

Els nens estan jugant i aprenent constantment. El sistema educatiu els aniquila aquesta capacitat creativa, perquè en comptes de treballar la creativitat treballen la reproducció i l’habilitat. Es pot treballar les habilitats però sense destruir la part creativa. El que es premia en l’àmbit creatiu és el que es pot valorar, que és la similitud, la còpia. Com més similitud hi hagi, més valor té. Però la realitat no és única, és molt variada. Cadascú percep la realitat de forma diferent. Caldria treballar en aquest respecte de les subjectivitats i no posar tots els nens en el mateix camí, ni imposar-los una realitat objectiva que és la que cal representar per aconseguir l’excel·lència.

 

Per tant, quin tipus d’educació s’hauria de potenciar?

S’hauria de buscar una educació flexible, que busqui potenciar les singularitats de cada veu i que no agafi les diferents veus per construir una sola forma de mirar i pensar. La varietat humana és enorme, molt rica i diversa, i des de la infància cal fomentar aquest respecte a la varietat i treballar amb múltiples punts de vista.

 

Creus que com a societat ens falta creativitat?

La creativitat, que és la recerca de solucions alternatives als problemes, s’aplica cada dia. Tothom és creatiu diàriament de manera inconscient, per solucionar els petits problemes als quals s’enfronta. El problema és quan el món ens dóna totes les solucions abans que es produeixi el problema. Llavors la nostra capacitat per resoldre aquell problema queda totalment anul·lada, i això és el que passa amb la tecnologia. Rebem la solució abans que hi hagi el problema, amb la qual cosa no tenim la capacitat per desenvolupar les nostres eines creatives. El nen es fa preguntes constantment i les respostes a aquestes preguntes les hauria de trobar ell mateix. Aquest recorregut per trobar les respostes és el que els permet construir la seva personalitat d’una forma molt més rica i directa.

 

Quan eres petit, què volies ser de gran?

Primer volia ser dibuixant. Després vaig canviar i volia ser esportista i actor. De fet, vaig estudiar art dramàtic; però de nen sobretot m’agradava el dibuix, sentia molta curiositat per la il·lustració i per la part plàstica i gràfica dels llibres.