Hidrogenesse

Per: Isaac Casals

Hidrogenesse

Gimnàstica passiva

Austrohúngaro, 2002

Últimament em trobo amb una imatge que representa força bé què entenc per art: quan la meva filla es posa a dibuixar sense la pressió ambiental que allò s’assembli a res existent o agradi als altres. Perquè això hauria de ser així, oi? Crear quelcom sense més pretensions que experimentar lliurement amb el món propi. Lamentablement tenim massa exemples de tot el contrari, d’artistes sense escrúpols que confonen el plagi amb l’homenatge, que busquen l’elogi fàcil i l’èxit immediat. Aquest no ha estat mai el cas d’Hidrogenesse, un oasi de creativitat desbordant des de fa més de vint anys. Gimnàstica passiva, el primer disc del grup, ja va demostrar que la seva única premissa creativa era la llibertat absoluta. Un compendi de lletres enginyoses, històries delirants, melodies que s’aferren a la memòria i ritmes penetrants. Una obra que no ha perdut vigència gràcies a l’originalitat i al fet que connecta amb tots els públics perquè fa fàcil el que tan pocs saben fer.