Lliçó 21: La Bella i la Bèstia i Beverly Hills 90210

Per: Professor Catòdic

 

La Bella i la Bèstia (1991)

Avui, canalla, parlarem del vincle edípic, que és millor treure’ns-lo del damunt. Obriu Psicoanàlisi dels contes de fades per les últimes pàgines. Bruno Bettelheim va acabar el seu clàssic sobre el mar de fons que rau en les trames de les rondalles infantils amb La Bella i la Bèstia, un conte tradicional francès popularitzat el segle xviii. La versió animada que Disney en va fer fa gairebé trenta anys no ha envellit amb gaire fortuna: la sensibilitat del segle xxi ens ha fet entendre que conté escenes de violència domèstica intolerable i que no hauríem d’educar la canalla en l’acceptació dels rols de l’home rude i malhumorat i la dona comprensiva i estable. Bettelheim, però, dona una clau interpretativa del conte que podria renovar l’interès per la pel·lícula: fart de trames en què les heroïnes —Ventafocs, Blancaneu…— havien de vèncer el progenitor per obtenir la seva identitat, va acabar el llibre amb aquest conte perquè aportava una solució feliç al conflicte generacional. La Bella parteix d’una relació edípica i s’uneix a la Bèstia per salvar la vida al seu pare. De mica en mica, però, assistim a la transferència d’aquesta amor edípic cap a l’ésser estimat i a la transformació saludable de l’amor pel progenitor. La felicitat s’ha aconseguit i ni cap pare ni cap mare han estat aniquilats, celebrem-ho! La interpretació freudiana de la rosa de la Bèstia ja us l’explicaré quan sigueu més grans…

 

 

Beverly Hills 90210 (1990)

Brenda, Brandon, Kelly, Dylan, Andrea, Donna, David, Steve… La generació dels vostres pares possiblement mai oblidarà aquests noms. Quina va ser la clau de l’èxit d’aquella sèrie d’institut tan pija i tan cursi? Per què la van batejar a Telecinco com a Sensación de vivir? Per què hi havia una cançó de Xuxa homònima que plagiava la melodia de la careta de la sèrie? Com a nen de deu anys que va caure de quatre grapes en els seus encants, diré que estàvem venuts. Il·luminats pel fluorescent de la cuina barcelonina, sopàvem pèsol i patata i seguíem embadalits aquelles aventures iniciàtiques d’un jovent adinerat de Los Angeles: les primeres discoteques, els primers petons amb llengua, la primera volta amb el quatre per quatre després de treure’t el carnet… Destapàvem la natilla i ens vèiem lluny de casa, les ulleres de sol rodones, el nostre cos de nen entre els seus cossos desenvolupats fent el burro a la platja de Santa Monica. Ens enviaven a dormir i encara ensumàvem el futur que s’apropava, i ens bullien les hormones, anticipant-se a la festa. Tindríem la duresa fràgil de Dylan? O seríem un jove vell i moralista, com en Brandon? El procés d’identificació culminava l’endemà, en un petit tupè que el minyó sexuat lluïa dissimuladament al pati de l’escola preparant-se, fins i tot estèticament, per a una joventut que, per sort, després va ser molt diferent.

Hola culturista!

Hem detectat que el teu navegador té activat un blocador de publicitat que impedeix que es mostrin els bàners que tenim publicats a El Culturista. Dit això, ens agradaria explicar-te que la publicitat dels nostres anunciants és la nostra principal font de finançament i que ens permet oferir-te els continguts d'El Culturista de forma gratuïta. Penseu que a El Culturista no hi trobareu cap mena de publicitat programada -gestionada per algoritmes ni robots- que proposa anuncis sense cap interès ni relació amb la nostra proposta editorial.

Per tot plegat et volem demanar que ens facis confiança i desactivis l'adblocker per continuar, és probable que trobis interessants les propostes dels nostres anunciants

Moltes gràcies per la teva comprensió i per llegir-nos!