Eulàlia Ribera. El més petit de tots

Per: Núria Parera

Eulàlia Ribera és la creadora i directora de EL MÉS PETIT DE TOTS, el festival de teatre amb el públic més exigent: els infants de 0 a 5 anys. En la seva 13ena edició ja s’ha consolidat com un dels festivals infantils més importants d’Europa per l’alt nivell dels seus espectacles. Companyies d’Holanda, França i Catalunya ompliran el Mercat de les Flors de Barcelona, i altres teatres d’una desena de ciutats catalanes, del 11 al 26 de novembre.

 

La figura de “El més petit de tots” va ser un símbol de la lluita antifeixista del catalanisme popular del 1937. El nom del festival hi té a veure?

Sí, el nom ve d’aquesta figura, il·lustrada per Lola Anglada i que té el seu origen en la cançó popular de Els tres tambors.

 

És un festival amb ànima revolucionària?

Voler apropar les arts escèniques als nadons ja és de per sí una revolució. A través del teatre els fem veure que la imaginació pot créixer fins l’infinit, els ensenyem a viure sensacions, a experimentar… De manera que quan siguin adults puguin discernir, pensar per si mateixos, tenir sentit crític.

 

Els nens i nenes participen en l’espectacle de forma activa.

Sí, el pati de butaques no existeix en aquest festival. En les nostres propostes teatrals els nanos acaben entrant dins l’escena, tocant els elements de l’escenografia, transformant-la. Tenen un contacte directe amb l’artista, és un moment de compartir i interactuar. Les barreres entre l’artista i el públic es trenquen. Qui acaba l’espectacle sempre són els mateixos infants.

 

Els inicis van ser durs, suposo. Costava que s’entengués la necessitat d’un festival d’aquesta naturalesa?

I tant, tothom preguntava si un nen tan petit podria valorar el que veia, si les propostes valdrien la pena… Tretze anys després podem dir ben orgullosos que sí, val molt la pena. Treballem amb molt rigor, amb professionals de primer nivell, i no parem de créixer. A part de Barcelona i Sabadell, ja tenim presència a Lleida, Igualada, Olot, Sant Cugat, Viladecans, Granollers, Tarragona i Benicàssim.

Com ha evolucionat el festival en aquests tretze anys?

Ha crescut la quantitat de companyies que ara s’hi dediquen, actualment més artistes ho veuen com una nova oportunitat creativa. I per tant creixen els llenguatges a explorar, les noves tendències. És un moviment avantguardista que està en auge a tot Europa, hi ha molta reflexió a l’entorn del teatre per a infants. Per aquesta raó, cada any fem una masterclass per a professionals del sector que es vulguin dedicar a aquesta franja d’edat, que no és gens fàcil, ja que els nanos són tot sinceritat: si un espectacle no els atrapa, s’aixequen i se’n van, i apa!

 

Quins nous llenguatges escènics s’exploren actualment?

Llenguatges més contemporanis, més abstractes, no tan narratius –que no vol dir que no hi hagi dramatúrgia. Una de les propostes més arriscades és Opus1, en que una ballarina es mou per un espai determinat. L’any passat, aquesta companyia francesa va venir a explicar com havia estat el procés de creació, com havia partit dels llibres del japonès Komagata per arribar a crear aquesta peça de dansa. I enguany presentem l’espectacle. Creiem que una de les funcions d’aquest festival és portar obres que fan un pas endavant, que obren nous camins escènics. De fet, totes les que oferim tenen un plus d’originalitat i investigació.

 

Formeu part de la xarxa Small Size, en què consisteix?

És una associació a nivell europeu formada per professionals de la cultura: mestres, pedagogs, artistes, directors de festivals, dramaturgs, escenògrafs, etc. Fem trobades per pensar cap on hem de créixer, per reflexionar sobre els nous llenguatges, per ajudar-nos, per muntar coproduccions, fer formacions, i moltes coses més. Aquest any, a El més petit de tots ja tenim 22 professionals estrangers acreditats que venen a veure els espectacles i a debatre el futur de les arts escèniques infantils. Nosaltres hi estem molt implicats, en l’associació.

 

Quins països son capdavanters en aquest àmbit?

Finlàndia, Noruega i Dinamarca. A França també es fa molt bona feina. Són els països que han fet un pas endavant en la recerca dels nous llenguatges gràcies a les polítiques culturals dels seus governs. Tenen prou recursos per permetre’s aturar-se i dedicar temps a la reflexió i a la investigació. Aquí estem molt lluny d’això, treballem amb uns pressupostos limitats i sempre amb presses, cosa que caldria millorar. Ara bé, també he de dir que tant des dels ajuntaments com per part de la Generalitat ens han ajudat a portar a terme el festival, hi han confiat. Però, és clar, els pressupostos són molt diferents als del nord d’Europa.

 

Hi ha espectacles que en un país funcionen i en un altre no? Els nens petits són diferents segons l’entorn on creixen?

En aquesta franja d’edat de 0 a 5 anys i tenint en compte que acotem el món europeu, diria que no. Potser a l’obra surt una cançó que és familiar per al públic d’un país i no per a un altre, però funciona igualment. Les diferències les trobem més en els hàbits dels pares. N’hi ha que estan avesats a anar al teatre i n’hi ha que no, i treuen el mòbil per fer fotos als seus fills. Aquest és un dels reptes del festival, que els pares aprenguin a viure l’experiència teatral en viu i no a través d’una pantalla.

 

Al festival feu tallers per a famílies…

Sí, fem un taller obert a les famílies, perquè hi vinguin pares i fills. Dos grans professionals els ensenyen a jugar amb el propi cos i a comunicar-se de forma creativa amb els nens. A més, durant tot l’any treballem amb les escoles bressol i de primària de Sabadell. Per la nostra sala –LaSala- passen 15.000 alumnes anuals per veure espectacles. I l’any passat també vam fer un projecte molt enriquidor: una escola que treballava el teatre van poder viure tot el procés d’una companyia que estava fent residència a LaSala, des de l’inici dels assajos fins a l’estrena. Va ser d’allò més interessant. Els artistes que venen ens diuen que es nota que el públic de Sabadell té l’hàbit d’anar a teatre, i això ens satisfà.

 

A Catalunya, com estem de companyies de teatre infantil?

Bé, però encara hi ha molta feina a fer. Aquí el teatre infantil encara es valora poc. Als països nòrdics, per exemple, els artistes que treballen per adults treballen també per a nens i no senten que van a menys o que sigui menys important. Aquí les companyies o els artistes estan més tancats en la seva parcel·la, no hi ha tanta mobilitat d’un àmbit a l’altre, i això és una llàstima.

 

Com veus el futur del teatre infantil?

Crec que va creixent i que anem per bon camí, cal continuar en la línia d’investigació i recerca. En la franja de 0 a 8 anys hi ha força oferta i de nivell. Quan la cosa comença a decaure és a partir dels 9 anys. Llavors el públic baixa en picat i no es recupera fins que ja són adults i van a teatre per si sols. A LaSala de Sabadell fem un esforç per programar espectacles per aquest franja (dels 8 als 14), que pugui gaudir tota la família. Com a societat no ens podem permetre perdre aquest públic.

 

De petita, què volies ser?

Mestre de nens i nenes sords. No ho sóc, però sí estic molt vinculada a l’educació i al món dels infants. O sigui que mira, ben contenta!