Ellen Duthie

Per: Núria Puyuelo

Ellen Duthie (Cádiz, 1974) és autora, traductora, editora i professora. Creadora del projecte Wonder Ponder de Filosofia visual per a nens i autora dels blogs “Lo leemos así», «Filosofía de cuento» i «Filosofía a la de tres». És especialista en literatura infantil i filosofia per a nens, de vegades treballa els dos gèneres per separat però normalment barrejats.

 

Què és per a tu la filosofia?

La filosofia és rebel·lia. Quan filosofem ens atrevim a qüestionar totes les certeses que ens envolten i les que creiem que hem construït fins llavors sobre el món i sobre la nostra relació amb el món.

La filosofia és un joc i com qualsevol joc és una cosa seriosa. Quan fem filosofia hem d’assegurar-nos primer que tenim totes les peces del puzle sobre la taula. Després podem veure quines encaixen. Amb les peces que no encaixen, hem de pensar si en podem prescindir o si hem de deixar-les a un costat per si les hem de recuperar la propera vegada que juguem a aquesta pregunta o puzle.

La filosofia també és buscar el sentit a les coses. La vida és estranya, el món és misteriós i els éssers humans estem plens de contradiccions. Partint de la sorpresa que ens provoca aquesta estranyesa, la filosofia busca formular les preguntes precises, ordenar les possibles respostes a aquestes preguntes i sotmetre-les a examen. Després veiem amb quines ens podem quedar per construir sentit i quines hem de rebutjar. Curiosament, en aquesta cerca de sentit, la filosofia es converteix també en font de sentit: filosofar és una de les coses més humanes a les quals ens podem dedicar.

 

Per a què creus que serveix?

D’alguna manera, la filosofia, com la literatura, no «serveix» per a res, i ho dic amb molt d’orgull!

Però la filosofia és molt valuosa per molts motius. És valuosa perquè interroga el món i totes les altres disciplines, formulant bones preguntes i exigint respostes tranquil·les i raonades.

És valuosa perquè ens fa conscients que la majoria de coses que creiem que són de sentit comú, lluny de ser certes, estan basades en errors i imprecisions. La filosofia ens obliga a sotmetre a examen les nostres conviccions, creences i prejudicis. Ens obliga a pensar sobre la qualitat del nostre raonament, a examinar la nostra ment i a conèixer-nos millor. És valuosa perquè ens exigeix pensar per nosaltres mateixos.

La filosofia també és valuosa perquè ens pot aportar un sentit de la perspectiva sobre què és el que importa i què és el que no importa tant del nostre món com de la nostra vida.

 

Creus que com a societat ens fa por pensar?

Crec que el que tenim és poca pràctica. Ens passem la vida intentant no pensar. El sistema educatiu dominant, des de fa molt temps, ha eliminat qualsevol rastre de reflexió sobre el que s’aprèn, especialment en els primers anys. Si durant tota la vida hem practicat la irreflexió, és difícil començar a pensar de sobte en profunditat. És normal que no només ens faci por, sinó que també ens faci mandra.

Pot ser més incòmode o laboriós pensar per un mateix que acceptar una veritat donada o deixar que uns altres decideixin per tu. També hi ha la sensació que pensar no és pràctic, fins i tot que no és realista. Qui té temps per a aquestes coses? Com si pensar fos prescindible.

D’altra banda, hi ha la tendència a imaginar que si pensem de manera profunda i seriosa sobre la vida, descobrirem inevitablement una realitat terrible i caurem en la desesperació o en l’abisme. O que si no es té una resposta clara, la sensació serà insuportable. Però no és preferible seguir pensant que conformar-se amb una resposta que en realitat no ens convenç? Quina idea tan tremenda, creure que per ser més o menys feliços hem d’anar per la vida sense pensar!

El que ens hauria d’aterrir és la por de pensar.

 

Com creus que s’hauria d’ensenyar la filosofia a l’escola perquè no sigui titllada de complicada o d’inabastable?

Crec que l’important és aconseguir generar aquestes circumstàncies de sorpresa i perplexitat que donen lloc a les preguntes filosòfiques, perquè les mateixes preguntes sorgeixin de les ments dels alumnes. Es tracta de provocar desestabilització, dubtes sobre certeses prèvies, una confusió que els fascini, que els porti a voler indagar. En el moment en què la pregunta sorgeixi d’ells mateixos o almenys entenguin com es va originar en la ment d’una altra persona, ja s’hi queden enganxats i la qüestió ja està al seu abast.

 

Quin és la millor metodologia per introduir-la a l’escola?

Crec que posar èmfasi en el caràcter dialògic de la filosofia és bo per molts motius, entre d’altres, perquè implica els alumnes en les qüestions, de manera que no són merament receptors o, en el millor dels casos, analistes d’idees i arguments aliens, sinó que són una part activa de la indagació.

També crec que és positiu allunyar-se de la regurgitació escrita i centrar-se en el gènere de l’assaig des de petits, on, a partir de lectures i anàlisis de textos de filòsofs i de diàlegs a l’aula, es presenti una tesi pròpia, ben argumentada.

També és interessant introduir altres gèneres d’escriptura i art, com ara relats de ciència-ficció, per explorar determinades preguntes filosòfiques, o projectes que facin pensar els companys.

 

En què consisteix el teu projecte Wonder Ponder? Quins objectius persegueix?

És un projecte d’investigació de filosofia visual per a nens que combina una part educativa, una literària i una editorial. A partir d’imatges narratives intrigants i provocadores, cada títol convida a reflexionar sobre un determinat tema des de molts angles diferents.

El treball que realitzem està basat en el treball previ que hem dut a terme amb nens i adults de diferents edats, on observem i dialoguem amb ells per detectar algunes de les preguntes i temes que més atreuen els assistents i provem les imatges per veure en quina mesura desperten una reflexió interessant. Després, hi ha un treball lent i laboriós d’edició en el qual participem jo, la il·lustradora Daniela Martagón i l’editora Raquel Martínez.

Wonder Ponder busca obrir espais de reflexió i diàleg, on puguem compartir el nostre «no saber» i construir possibles respostes. Pretén oferir oportunitats per parar-se a pensar, en un món en el qual ens parem poc, i a pensar encara menys. Busca també fer de la reflexió un procés rigorós i juganer alhora, i sobretot que cadascú es pugui habituar a aquest procés.

 

Quin llibre recomanaries als pares per apropar la filosofia als seus fills o per a ells?

Qualsevol llibre joc de Wonder Ponder, què voleu que us digui jo!

Món cruel, per pensar sobre la crueltat; Jo, persona, per pensar sobre què som i qui som, i Lo que tú quieras, per reflexionar sobre la llibertat.

La veritat és que qualsevol exemple de bona literatura també es pot fer servir com a trampolí per al diàleg. Aquí és important fugir de llibres que continguin lliçons —no acostumen a facilitar un bon diàleg— i buscar llibres que deixin el lector amb una pregunta en lloc de donar-li un missatge.

 

Quan eres petita, què volies ser de gran?

Recordo que de molt petita volia ser arquitecta. Després, d’adolescent vaig canviar a advocada —principalment, ho confesso, per la influència de la sèrie La Ley de Los Ángeles—. Durant uns quants anys, vaig continuar contestant automàticament que volia ser advocada. Però sempre agrairé als meus pares que abans d’inscriure’m a la universitat, s’asseguessin amb mi i em fessin dues preguntes molt senzilles: «A tu què t’interessa de debò? Què t’apassiona?». I ho vaig tenir claríssim: la filosofia.