Blink Flash

Per: Núria Parera

La companyia Blink Flash ha nascut amb l’objectiu d’apropar el món de la dansa i el teatre als més menuts. Aquest any s’estrenen al festival El més petit de tots amb un espectacle que es basa en la vida intensa d’Isadora Duncan. La Montse Roig (creadora i intèrpret), la Marina Cardona (coreògrafa) i el Joan Casas (dramaturg) han experimentat amb infants de dotze escoles bressol abans de fer el salt a l’escenari, i el resultat és una petita joia que explora les emocions més bàsiques de l’ésser humà.

Com va néixer Blink Flash?

Montse: tenia entre mans una producció pel Mercat de les Flors i vaig pensar en qui volia a l’equip. Amb la Marina ens vam trobar a la fira de Tàrrega, i va ser ella qui em va parlar d’en Joan, que llavors estava passant uns mesos a Austràlia. Vam començar a treballar tots tres via Skype. Venim de llenguatges diferents: el teatre, la dansa, la dramatúrgia… Ens complementem.

Per què vau triar la història d’Isadora Duncan com a base?

Montse: En Joan em va començar a preguntar què m’interessava, quines idees, quines imatges, quines sensacions… I de sobte quadrava molt amb la biografia de la Isadora que m’havia llegit feia poc. Va tenir una vida intensa, li van passar coses fortes, però sempre s’aixecava per seguir lluitant i per seguir renovant el món de la dansa. Vam pensar que era una bona font d’inspiració.

Com es converteix una biografia en un espectacle per a infants tan petits?

 Joan: vam transformar la biografia d’Isadora en una biografia emocional. Vam fer un recull de les diferents emocions que va viure i després en vam fer una tria. En el fons són emocions bàsiques que tothom viu en un moment o altre. Per aquest motiu és fàcil identificar-s’hi.

Montse: sí, parlem de la por, de la incomoditat, de la ràbia, del fet d’imposar-se, del rebuig, de la pèrdua dels fills, la tristor… Expliquem la vida d’Isadora a través de les emocions que va viure. I cadascuna d’elles la relacionem amb un objecte i una música. La música m’ajuda molt a mi a crear els moviments, i els objectes ajuden els nens, ja que ells necessiten una cosa palpable, que puguin tocar.

Joan: també juguem amb els colors. La Montse comença vestida de blanc i es va tacant el vestit de colors a mesura que viu les diferents situacions, és un joc molt visual, que atrapa al públic.

Explica’m un objecte en concret i amb quina emoció l’heu relacionat.

Montse: Un de molt clar és el de la descoberta, el fet de descobrir una cosa nova que et fascina. A Isadora li va passar amb el mar. Es va inspirar en el moviment de les ones per crear la seva tècnica, que va ser tota una revolució a l’època. Aquest moment el plasmem a l’espectacle amb unes cintes de color blau que es mouen d’una manera determinada. Ho vam posar en pràctica amb nens d’una escola bressol, i ho vam anar treballant. I així ho hem fet amb cada una de les emocions. El fet d’anar-ho experimentant amb nens i nenes ens ha permès anar canviant els objectes i reduir-ne el número, fins que ha quedat l’espectacle que tenim actualment.

Com reben els nens l’emoció del rebuig?

 Montse: aquesta és l’única que no hem provat a les escoles bressol, per tant la provarem per primer cop al teatre. Som conscients que s’ha de tractar amb especial “carinyo”, en la justa mesura perquè els nens l’entenguin sense que els resulti desagradable. El mateix passa amb la pèrdua, que està tractada amb sensibilitat i molta cura. Volem treballar emocions de tot tipus, però sense que es posin tristos o se sentin malament, és clar.

El públic acaba pujant a l’escenari?

Montse: Sí, al final els nens i nenes pugen i toquen diferents objectes, com ara uns cors que cauen del cel.

Creieu que els pares també poden connectar amb l’espectacle?

Montse: totalment. S’ha fet un esforç perquè així sigui. Els nens no poden relacionar-ho amb la vida de Duncan però els adults sí, poden fer-ne una lectura més a fons, anar més enllà.

Joan: a més, crec que quan provoques una onada d’emocions hi pots connectar, tinguis l’edat que tinguis. En el fons, les emocions són el vincle que uneix els infants i els adults. A Europa cada cop es prenen més seriosament els espectacles per a infants a partir de 0 anys perquè es poden fer coses molt autèntiques, que arribin a tothom.

Heu fet un treball previ, de recerca, que ha estat bàsic per crear l’espectacle.

 Marina: sí, des del Mercat de les Flors es fan uns laboratoris a les escoles bressol per treballar les emocions a través del teatre i la dansa. Anem a les aules a fer exercicis per educar els nens i nenes en aquest àmbit i també per donar eines creatives a les educadores. La segona part del laboratori és portar aquests nens al teatre, a veure l’obra.

Montse: formar-los en l’hàbit d’anar al teatre és molt important. L’altre dia em comentaven que a França quan els nens van a teatre i es fa “fosc” es fa silenci. Aquí, en canvi, molts nens d’aquestes edats s’espanten i ploren perquè tenen por, no estan habituats a aquest entorn. I és una llàstima perquè el teatre és molt el seu llenguatge: la creativitat, el moviment, etc.

Com reaccionen els nens a l’aula?

Marina: hi passen coses com ara que un nen et pregunti, insegur: “em puc treure les sabates?” Nosaltres responem que i tant, que poden sentir-se lliures de fer el que vulguin, com si volen giravoltar o saltar.

Montse: amb el projecte educatiu del Mercat de les Flors donem eines a les educadores perquè puguin estar amb els infants també des del cos i no només a través de la paraula. Per exemple, si vols que facin la croqueta és millor fer-la tu també que no pas estar dempeus dient “ara rodoleu per terra”.

Marina: exacte, les emocions s’experimenten físicament, i més a aquestes edats. La comunicació no verbal és molt important.

Joan: a partir de certa edat – els 5 o 6 anys – les emocions cristal·litzen i l’infant comença a repetir els patrons que ha après, però si es treballen abans es pot fer un treball molt profund. Són uns anys importantíssims pel desenvolupament de la persona.

Alguna experiència que recordeu especialment, a les aules?

 Montse: a una educadora li va encantar el fet que féssim servir un llenguatge inventat en les nostres actuacions perquè en la seva aula hi havia nens de diferents països i d’aquesta manera tots van poder connectar amb el que explicàvem. Però l’experiència més maca de totes ha estat la connexió amb els nens autistes. Són nens que sovint no poden participar en les activitats que fan a l’aula i amb nosaltres tots s’han sentit integrats, sense excepcions. Les educadores han flipat perquè els companys jugaven amb el nen autista amb molta naturalitat, cosa que en algunes aules no havia passat abans.

Blink Flash té noves propostes pel futur?

 Joan: De moment hi ha una desena de bolos a diferents ciutats catalanes, i esperem que en surtin molts d’altres. I tenim idees per a dos espectacles més.

Marina: també farem un taller a la Barceloneta per a adults, que ens pot servir per conèixe’ns més a nosaltres mateixos, com a companyia. I per fer improvisacions amb els adults, que es deixin anar, que explorin sense vergonya.

Montse: a El Graner (centre de creació) ho hem fet amb les famílies, perquè els pares se sàpiguen comunicar amb recursos no verbals amb els seus fills i ha estat realment interessant.

I per acabar… Què volieu ser de petits?

Montse: patinadora o jutgessa.

Marina: veterinària o ballarina.

Joan: tècnic de l’espai, m’imaginava com una mena de mecànic-astronauta que arreglava coets.